Una xica tan neta...

Júlia es va cenyir les vetes del brial a la cintura, ben serrades, fins que li va mancar la respiració. Va deixar caure la falda, i la va arromangar una miqueta, des de la cintura, perquè curtejara i eixiren les puntes del brial per sota. Va agafar l’espillet i el va dipositar amb cura a sobre del marbre de la còmoda. De sempre que hi recordava dues taques, a l’espillet: l’una, en el racó de dalt, a l’esquerra, no li feia ni mica de nosa; l’altra, però, tenia l’habilitat de plantar-se-li al mig del nas, com una piga de vella xacrosa. La mateixa piga que tenia Milagros, la vella dels ous. El va repenjar en l’espelma, però, com que estava mig consumida, l’espill quedava massa inclinat i amb prou faenes s’hi veia el serrell i el capdamunt del cap. El va posar, aleshores, a sobre de l’alt capçal del llit, de fusta treballada. El llit li havia arribat de l’àvia Miquela, la dels sets gats, que, tot i tindre tantes altres vides, moriren l’endemà del traspàs de l’ama. Tots set alhora. «Un malefici», que deia la mare.

Va pujar, de genolls, al llit i va estirar el cos per veure’s tan bé com poguera. La llum era escassa, a les set del matí. Encara que fóra primavera. Però tan matinet, la fresqueta entrava per sota la porta i pels badalls de la finestra, al primer pis del número tretze del carrer de Sant Francesc.

Va alçar els rínxols, del tos cap amunt, i els va anar fixant amb els ganxos de monyo. Va recomençar tres vegades, perquè relliscaven, els cabells nets de la vespra.

El collet blanc de cretona tenia les vores gastades, de tanta planxa i tant de lleixiu. Però així, de lluny... Júlia pensava en la senyora Cecília, la dona de l’amo, que portava unes faldes tan amples que no podia traspassar la porta de la fàbrica, oberta a dues fulles, si no es posava de costat. I amb la capa, de vellut, que tenia un collàs folgat com si no saberen què fer-ne, de tanta tela sobrera. Però ella feia uns rínxols més espessos i un castany brillant i vermellós. I la cintura prima. I les cuixes. De seda fina, que deia la mare, que les acariciava els diumenges, quan la despertava a les dotze i li feia cosconelles com si fóra una xiqueta.

Va mirar, desconsolada, les espardenyetes, que ja no tenien adobador, i la brutícia les amarava, de l’espart de la sola a la tela cimera. I les cintes, ornades de nusos, tan trencadetes. Reposaven, paral·leles, a sota el llit. La mare cantussejava a la cuina:

Quina escala més llarga

del portal fins al primer,

si l’espelma se t’apaga

i apareix Llucifer.

Júlia va descansar els peus sobre les rajoles, fredes com el marbre, i d’una corredissa es va ficar a la cambra de la mare. La porta de l’armari de lluna, de l’àvia Miquela, va fer un renou de grinyols, com una barcassa quan bufa llevant. Però la mare, entre que sordejava i que cantava, va continuar:

Salta, salta, els escalons,

que el dimoni espia.

Canta mil cançons

i de tot malfia...

Hi va trobar les calces de cotó blanc, sargides pel taló i la puntera, però noves fins a la cuixa. Es va posar també les lligacames, que li venien massa amples.

The first chapter in Valencian can be found on the webpage of the publishing house Bromera,  https://bromera.com/publicacions/tl_files/pdfs/fragments/9788476609583_FR.pdf, (retrieved on 21-03-2022)

An English translation and critical edition can be purchased in Amazon: https://www.amazon.com/-/es/Isabel-Clara-Simo/dp/1889431311 (retrieved on 27/06/2022).