Obra

La salvatge

Personatges:

Data de producció: 1994

Tipus d'obres

Text

Gèneres

Literatura > Narrativa > Novel·la

Moviments socio-culturals

Edat contemporània > Moviments literaris i culturals des de finals del s. XIX > Literatura des de l'últim terç del s. XX

Obres

Portada de la novel·la La salvatge d’Isabel-Clara Simó, (08-11-2025), <https://grup62cat.cdnstatics2.com/usuaris/libros/thumbs/8fbf23b4-2fa0-4844-a219-5f1aeab9686c/d_360_620/la-salvatge_9788499300573.webp>

 

Duia una faldilla llarga, fins als turmells, de tela basta i rebregada, plena de taques, i una jaqueta de mariner esquifida, sense botons. La noia subjectava la jaqueta amb les mans, com si s’estigués abraçant ella mateixa. Al cap, un mocador negre, o quasi negre, nugat al clatell, tapant-l’hi fins a les celles. I als peus, unes bambes que devien haver jugat molts partits o caminat moltes llegües. La cara era pàl·lida i coberta de pigues. Bruta, també. Com la lluna reflectida en un bassal de fang. Una gitana, segur. Malgrat les pigues, i els ulls blaus espantats, i les pestanyes quasi transparents de tant rosses. Una gitana. I per tant, enredaire, i per tant, pidolaire. I no havia de fer res a la porta d’una casa de senyors. [Simó, 1994: 9].

***

-Minyona? –repetí Joaquim-. No: tu seràs la meva filla. No et pots quedar indefinidament si no tens permís de residència. Jo t’afillaré. Però a ningú, a ningú, ho sents bé? –i alçà el dit com fent un advertiment molt sever i molt seriós-, ni a la Victòria, li has de dir altre nom que el de Dolores...

La seva filla? Aquell manso estava trastocat. Tocat del bolet. Algú pot inventar-se una filla?

-Jo m’ocuparé de tot. Tinc un advocat excel·lent. Farem veure que ets una neboda òrfena, i que t’has quedat sola i jo et vull adoptar. No hi haurà complicacions

-I jo, què he de fer? –amb la veueta prima.

-Tu? No res. Obeir-me i res més –i com si s’ho acabés de pensar, el front clar i llis, li digué a poc a poc-: Fica’t una cosa al cap. Només una. Has de seguir les meves regles. I les meves regles són que et vull maca, et vull culta i et vull forta. I recta com un fus [Simó, 1994: 35].

****

Vulgar el mira fer, inquiet, i no remena la cua ni s’atreveix a entrar del tot. Aquell recinte és de la mestressa. Ha vist entrar de nits a l’amo, i ha amagat el cap entre les potes, perquè intueix que hi ha alguna cosa que es vulnera en aquell entrar clandestí en la cambra d’una altra persona. No és com quan la Victòria hi entra a netejar. Hi ha el pecat. Un gos sap més bé què és un pecat que la majoria dels humans.

Joaquim sap que té temps. Les perruqueries són lentes i estipulen un cerimonial molt complicat. A més, les sentirà entrar, si de cas tornessin abans del que ha previst. Obre calaixos i toca. Hi fica el nas. Alça unes calcetes, suaus com la pell humana, hi descansa la cara, les besa. [Simó, 1994: 127]

***

Ell l’havia enganyada. Per retenir-la. Per dominar-la. O potser fins i tot perquè se l’estimava.

Va decidir que se n’anava. De basarda va entrar a la cambra a fer-se la maleta. Ni una nota havia de deixar. Quan va obrir l’armari, tot contemplant els vestits arrenglerats, va sentir l’estómac feble i es va dir que no sabia on anar. Que ja no sabia deixar de ser Dolores, que no sabia qui era aquella Dorothy que havia estat. Que ja no sabia viure sense que en Quim li digués com s’ha de viure.

Es va posar a plorar, dreta al davant de l’armari obert, el cos vinclat i gemegant, les mans agafades a les portes obertes de l’armari. [Simó, 1994: 208].

***

Quan en Quim va arribar, el va veure [a en Jacint] allà picant al timbre i tustant amb els punys. Tot pujant l’escala sentia la conversa: No puc, no puc obrir! Però dona, només has de girar la clau. [Fixem-nos com l’home, Jacint, ja desacredita la dona des de la impotència: «Però dona, només has de girar la clau»] No puc, no puc. Dolores, per favor. Ves-te’n, ves-te’n o vindrà ell, i t’atraparà... En Quim va pujar l’escala tranquil·lament i va posar el braç al voltant de les espatlles d’en Jacint [fixem-nos en aquesta mostra de complicitat dels homes] i va dir, amb una tristesa que potser no era fingida, o, almenys, no ho semblava gens: —M’alegro que estiguis aquí, Jacint. Estic preocupadíssim. Sembla que la Dolores ha perdut el seny. Espera, ara obro. He hagut de tancar, perquè havia de buscar un metge i per telèfon no en trobava cap. No m’han sabut enviar cap psiquiatre els d’urgències. No sabia què fer. He tancat perquè temia que la Dolores fes cap barbaritat. Si em poguessis ajudar, si ens poguessis ajudar, ai, Jacint, t’ho agrairia sempre… [Simó, 1994: 232].

***

Ha costat una bona estona fer-se entendre, perquè la Dolores, amb els llavis tan ferits, no parla bé, però ha aconseguit tot el que vol: que la deixin marxar, que li acceptin l’anell que porta al dit, «un brillant molt bo, li ho asseguro», per la visita, i, fins i tot, que el dentista li doni una jaqueta blanca de metge, la que guarda de recanvi a l’armari de la consulta, per tapar-se aquella brusa tan tacada, i, com que va descalça d’un peu encara, també aconsegueix que la infermera li cedeixi les sabatilles blanques, perquè té sabates de carrer en el mateix armari on hi ha la jaqueta de metge. Els diners els té encara cosits a doblec dels pantalons. Va a l’aeroport i ara sí que té sort: hi ha un avió que surt en uns minuts i sí, hi ha plaça. Gairebé s’ho gasta tot: és un passatge car. La jaqueta del dentista li va gran i les sabatilles de la infermera li van petites. Sembla una gitana disfressada, tan esperrucada i amb els morros inflats i rojos, on va aplicant aquell xarop benèfic. Se’n va així, com va arribar: feta una llàstima. Només s’ha emportat una cosa, una de sola: la medalleta, penjada al coll, de la Victòria. El seu cos, desert de béns, ha rebotat a banda i banda de l’Atlàntic, com una pilota que rebota en la paret. [Simó, 1994: 257]

***

Això sí: se sent amarg. Ella ha guanyat. I l’ha deixat enrere, com un tovalló tacat de rouge després de fer-lo servir en un gran àpat. Inservible ja, llençat i abandonat, brut i arrugat.

(Sabré viure sense ella?)

I l’amargor esdevé feixuga, com una pedra lligada al coll d’un suïcida. [Simó, 1994: 262-263].

Informació de l'obra i context de creació

OBSERVACIONS:

La salvatge és la novel·la amb la qual Isabel-Clara Simó guanya el Premi Sant Jordi el 1993. La salvatge narra la història de Dolores, una jove estatunidenca que fuig del seu país perquè el seu pare ha estat assassinat i, seguint el consell d’un amic, truca a la porta de Joaquim Simon, un senyor barceloní d’edat avançada que es fa càrrec de la protagonista com si fos filla seva. El sentiment d’amor patern, però, es transforma ben aviat en l’anhel de possessió. Simó al·ludeix directament al mite de Pigmalió i, més específicament, a l’arxiconeguda obra del dramaturg irlandès George-Bernard Shaw, en tant que un senyor de classe benestant decideix educar i fer-se seva una jove sense estudis ni recursos econòmics. Tal com es reflecteix en el títol, La salvatge, l’objectiu de Joaquim serà domesticar la jove nouvinguda. Dolores encarna el rol de l’estàtua del mite clàssic, coneguda com a Galatea, i Joaquim fa d'escultor i la transforma a tots nivells, fins al punt de canviar-li el nom originari, Dorothy Gardner, per Dolores Mendoza. Ara bé, les referències literàries van molt més enllà: Dolores, presenta punts en contacte amb molts altres protagonistes dels grans clàssics literaris, com Pinotxo del conte homònim de Carlo Collodi, el protagonista anònim (sovint anomenat “monstre”) de Frankenstein de Mary Shelley, Lolita de la novel·la homònima de Vladimir Nabokov i, fins i tot, del món rondallístic, com Ventafocs. Totes aquestes històries incorporen algun element del mite de Pigmalió i els seus protagonistes presenten certs punts en contacte amb la Galatea de Simó. Quant a la literatura catalana, Dolores recorda a algunes de les protagonistes de Rodoreda, com ara Cecília Ce, d’El carrer de les Camèlies, o Natàlia-Colometa, de La plaça del Diamant. A banda, La salvatge també recopila un gran nombre de versos de la tradició poètica catalana.

Simó sempre va manifestar una gran admiració per Rodoreda i l’inici de La salvatge recorda el següent fragment d’El carrer de les Camèlies, que també succeeix de matinada: “Em van deixar en el carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí [...]. El senyor va deixar que les dones parlessin, em va agafar, bruta com anava i amb el paper encara enganxat al pit” (Rodoreda, 1966: 22). Dolores i Cecília apareixen per primer cop brutes i descuidades i, a més, són assignades a col·lectius socials desprestigiats. Un altre punt en contacte són les relacions amoroses: Cecília manté certes relacions sadomasoquistes amb un client-amant seu, una relació que presenta certes semblances amb la de Dolores i Joaquim. Encara trobem una segona coincidència entre La salvatge i una altra novel·la de Rodoreda, La plaça del diamant. Dolores i Natàlia es veuran forçades a patir un procés de despersonalització i a perdre el contacte amb el món exterior: quedaran recloses dins de casa, sota les ordres patriarcals dels homes que les dominen.

Quant a les similituds amb l’obra de Mary Shelley, Frankenstein o el Prometeu modern (1818) és també una relectura del mite de Pigmalió i, en aquest cas, la figura de Galatea és representada a través del monstre modelat per Víctor Frankenstein. Dolores i el monstre presenten una sèrie de trets compartits: l’orfandat, la descoberta del secrets sobre la seva identitat, la necessitat de recórrer als orígens, la forma com se’ls anomena, la lluita per un dret que se’ls ha privat, el desig de venjança contra el creador i, no menys important, la brutalitat amb la que són (enganyosament) presentats. A més, tant Shelley com Simó eren grans defensores de les idees feministes; cal recordar que Mary Shelley és filla d’una de les pioneres del corrent feminista, Mary Wollstonecraft, escriptora de la Vindicació dels drets de la dona (1792). Per tot plegat, tant en Frankenstein com en La salvatge es pot entreveure la relectura del mite de Pigmalió des de la mirada de dones escriptores.

Les intertextualitats fins i tot són presents en l’estructuració de la novel·la, la qual s’organitza segons la simbologia maçònica. Els números tenen un paper rellevant en la majoria dels rituals d’aquesta tradició, ja que queden vinculats a continguts simbòlics i, d’entre tots, el tres és un dels més representatius, perquè simbolitza l’harmonia de la trinitat, la unitat i l’equilibri. La salvatge està protagonitzada per tres personatges principals -Dolores, Joaquim i Victòria (la minyona de Joaquim)- i es divideix en 33 subcapítols o “esglaons” (número que equival a les etapes de la formació d’un maçó).

La riquesa formal de la novel·la va de bracet dels matisos de contingut i de les múltiples formes en què, com a lectors, ens hi podem acostar, tant si en fem una lectura en clau intertextual, mitològica o feminista. Simó va fer una tasca molt important de difusió del feminisme a Catalunya, tot i que la ideologia feminista no la condicionava a l’hora d’escriure textos de ficció. En aquest sentit, Dolores no és un prototip de dona empoderada perquè, tot i que lluita per independitzar-se i fugir de les urpes de Joaquim, deixa passar molt bones oportunitats, ja que es creu incapaç de viure sense ell. L’altre personatge femení, Victòria, té un final encara més dissortat: quan mostra oposició a les decisions de Joaquim, i just després de perfumar-se amb l’ampolleta de “Poisson” que ell li ha regalat, cau desplomada, morta. A partir de les experiències d’aquests personatges, Simó aconsegueix visibilitzar i denunciar la violència masclista.

CONTEXT DE CREACIÓ FEMENINA:

Isabel-Clara Simó és, juntament amb Carme Riera, Montserrat Roig, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, M. Àngels Anglada, Àngels Moreno, Maria Barbal o Carme Miquel, una de les veus narratives més potents del darrer terç del s. XX, les quals van contribuir a normalitzar la literatura escrita per dones en català després dels quaranta anys de dictadura franquista. S’inscriu en la tradició narrativa precedent, amb escriptores com Caterina Albert, Dolors Monserdà, Aurora Bertrana, M. Teresa Vernet, Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Maria Beneyto o Carmelina Sánchez-Cutillas. 

Júlia, com moltes de les obres de Simó i de les les seues contemporànies, prioritza el protagonisme dels personatges femenins i aprofundeix en la seua psicologia, especialment marcada per l’opressió patriarcal que l’envolta. Les narracions en primera persona, el discurs farcit de símbols, els diàlegs aparentment espontanis però reflexius i un tractament del cos i la sexualitat innovador són algunes característiques de les obres narratives d’aquestes autores, les quals connecten amb les tendències de la literatura occidental actual i serveixen de referència per a l’enorme quantitat de contistes i novel·listes aparegudes al segle XX, com ara Raquel Ricart, Anna Moner, Marta Rojals, Marta Orriols, Eva Baltasar, Llucia Ramis, etc. 

Indicacions

La salvatge és una novel·la d’estructura recargolada i plena d’intertextualitats, per la qual cosa és aconsellable llegir-la com a molt aviat a quart d’ESO o al Batxillerat. En aquests cursos, es poden treballar diferents temes:

  • La pervivència dels mites clàssics en la literatura contemporània: la reinterpretació que Simó fa del mite de Pigmalió i Galatea partint, sobretot, de l’obra teatral de Shaw, Pygmalion (1916).
  • Reflexió sobre la condició de les dones i la seva situació de subordinació en l’obra. Cal parar atenció, especialment, a Dolores i Victòria, les quals es troben en una clara situació de desequilibri respecte el poder que exerceix sobre elles el propietari de la casa, Joaquim Simon.
  • Diferents tipus de violència per motius de gènere: en l’obra es representen casos de violència vicària (quan Joaquim assassina el gos de Dolores), de violència estètica (quan Joaquim vol fer eliminar les pigues del rostre de la jove), cosificació (quan Joaquim amida la longitud dels cabells de la noia), misogínia (Victòria és tractada amb un evident menyspreu per part del senyor de la casa), agressió sexual i violació (Dolores és violada als Estats Units per un amic del seu pare), entre d’altres.
  • Tècniques narratives: els pensaments dels personatges es reprodueixen a través de fragments en cursiva. 

Intertextualitat: La salvatge, a banda d’estar inspirada en l’obra de George Bernard Shaw, també recull una gran multiplicitat de referents literaris que abracen cultures, llengües i períodes literaris molt diferents. En primer lloc, s’aprecia una clara referència a la tradició popular a partir del conte “La Ventafocs” ja que, a més de representar la transformació física d’una noia que passa de ser una drapaire mal vestida a una jove elegant, es menciona, de forma literal, el nom de “Ventafocs” (Simó, 1994: 253). Una segona al·lusió a la literatura popular es troba en la referència a la llegenda alemanya de Faust, ja que Joaquim desitjaria convertir-se en aquest personatge per poder rejovenir-se i ser més pròxim a Dolores. A més, Simó al·ludeix a múltiples obres de la literatura europea i catalana.

Documents