Ressenya

Pilar Monzó Pons és una de les dramaturgues valencianes més rellevants durant la Segona República Espanyola i entén el teatre com a eina fonamental per a la consolidació de la Renaixença. Per això s’implicarà amb la millora de les condicions del circuit teatral valencià i treballarà per guanyar autonomia davant el centralisme estatal. És autora d’una novel·la i nou sainets, els quals gaudiran d’un enorme èxit entre el públic i la crítica. De profundes conviccions morals lligades a la igualtat entre les persones, Monzó centra la seua obra en els estrats més humils de la societat i atorga un gran protagonisme als personatges femenins que s’enfronten a les injustícies que han de patir per la seua condició de dones. Les seues obres reflecteixen els diferents registres lingüístics de la societat d’aleshores (valencià de la ciutat, de l'horta, diglòssia, etc.).

Justificacions

• Novel·lista i dramaturga valenciana durant la Segona República espanyola.
• Escriu i estrena nou sainets, és a dir, obres de teatre popular i costumista.
• Les seues obres tenen un gran èxit entre el públic i la crítica.
• Escriu una novel·la, "Rafel", guardonada i publicada l’any 1930.
• Interès especial en els personatges femenins i les injustícies que han de patir per la seua condició de dones.
• Se centra en els estrats més humils de la societat i en les seues problemàtiques específiques.
• Les seues obres reflecteixen els diferents registres lingüístics de la societat d’aleshores (valencià de la ciutat, de l'horta, diglòssia, etc.).
• Activista en favor dels drets dels escriptors valencians; el 1934 va participar en la creació de la Societat Valenciana d’Autors.

Biografia

Pilar Monzó Pons va néixer a València, però encara no s’ha pogut esbrinar la data de naixement exacta; va passar alguns anys d’infantesa a Utiel i després va tornar a instal·lar-se a València. Era una dona de profundes creences religioses, les quals lligava a la justícia social. Es va casar el 1906 amb José de la Cuadra i van tindre, si més no, un fill. Del seu home sabem que gaudia d’una bona posició econòmica i que estava vinculat a Xàtiva. La parella compartia una gran afició pel teatre. 

El 1929, Pilar Monzó va guanyar el tercer accèssit a la Viola d’Or dels Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat; des d’aleshores, es vincularà a aquesta entitat valencianista i participarà en actes en favor de la llengua i la cultura valencianes. El 26 de març de 1930 Monzó estrena, al teatre Novedades, la seua primera obra en valencià, el sainet La falta de Marieta. L’èxit serà rotund i partir d’aquest moment la seua activitat com a escriptora serà breu però intensa. 

El 1930 va guanyar el premi de la revista Nostra Novel·la amb Rafel, l’única obra narrativa de Monzó. El 13 de novembre de 1930 estrena Visanteta, també molt aplaudida pel públic i la crítica; Monzó li dedica l’obra a l’actriu Vicenta Silvestre. El 6 de febrer de 1931 s’estrena El chénit de Tana , en aquest cas dedicada a l’escriptora valenciana coetània Milagro Espí Soler. L’1 d’abril de 1932 s’estrena La nòvia de Paquito i el 7 d’abril de 1933 Calor de niu, aplaudida per la seua trama centrada en la regeneració d’una mare alcohòlica. El 1933 es representa la seua obra infantil Els xiquets de l’estoreta.  

Monzó escriu durant els anys en què s’acorden les Normes de Castelló (1932) que van fixar la normativa del valencià i, per aquest motiu, presenta les vacil·lacions ortogràfiques típiques entre els escriptors i les escriptores de l’època; així, si actualment escrivim els seus títols segons la normativa, El chénit de Tana seria El geni de Tana, Visanteta seria Vicenteta o El amo seria L’amo. Monzó també va ser una activista en favor dels drets dels escriptors valencians i va participar en la creació, el 1934, de la Societat Valenciana d’Autors, autònoma de la Sociedad General de Autores de Espanya establerta a Madrid. 

L’obra de Monzó s'ajusta al caràcter costumista propi del sainet i destaca per proporcionar un bon retrat dels diferents registres lingüístics del moment (valencià de la ciutat, del món rural, castellà, etc.). La seua obra se centra en els estrats més humils de la societat i en les seues problemàtiques. Critica la doble moral, la frivolitat, la superficialitat i l'autoodi de classe. Presenten un interès especial els seus personatges femenins, que sovint s’enfronten a les injustícies que han de patir per la seua condició de dones.  

Pilar Monzó és una de les figures femenines més rellevants dels anys vint i trenta del segle XX pel que fa al conreu del teatre valencià entès com a eina fonamental per a la consolidació de la Renaixença, però no serà l’única dona que s’implicarà en aquest sentit: tenim notícia d’altres autores de l’època, com ara Empar Royo, Conxeta Ruiz, Elvira Urios o Vicenta Matalí. El cop d’estat de 1936 i les dures circumstàncies de la posterior dictadura franquista van esborrar de l’escena pública la figura de Pilar Monzó i no sabem on ni quan va morir. 

Font: Lacueva Lorenz, Maria (2022). Pioneres. Dones i valencianisme (1900-1939). València: Nexe. 

Obres

Català

• La falta de Marieta

Bibliografia

March, Robert (2020). «Pilar Monzó de la Roca, dona sainetera». Revista valenciana de Filologia, n. 4, pp. 95-108. 

Roig, Rosa; Lluc, Violeta (2019). «Pilar Monzó de Roca i les saineteres valencianes. Reparació d’un oblit», Una metàfora de la vida. Associació Cultural Bda. Sda. Família Corea, (10-02-2022),<https://issuu.com/llibretcorea2019/docs/llibret_corea_2019>

Enfocament Didàctic

Caldria treballar aquesta autora a partir de la proposta de Rosa Roig indicada a la bibliografia, qui ha fet una versió fidel a l’original però actualitzada de La falta de Marieta.  

Es pot treballar el diàleg, la lectura en veu alta, la interpretació teatral.  

També cal incloure-la com a escriptora contemporània dels anys trenta del segle XX, amb l’esclat d’autores que es dona durant la Segona República i que veuen tallada de soca-rel la seua producció a causa de la guerra i la dictadura franquista.  

Documents