Entre les seues influències trobem la de clàssiques com Virginia Woolf, autores de la literatura castellana, com Carmen Laforet, referents de la literatura catalana, com Ausiàs March o Llorenç Villalonga, però sobretot ella situa les arrels de la seua narrativa en les rondalles mallorquines i en l’obra de dues escriptores cabdals en la construcció de la narrativa catalana contemporània: Caterina Albert i Mercè Rodoreda.
Alhora, li són contemporànies i es pot dir que conformen al seu costat el boom de la literatura catalana escrita per dones, autores com Montserrat Roig, Isabel-Clara Simó, Maria Antònia Oliver o Maria-Mercè Marçal, un grup marcat per les acaballes de la dictadura franquista i l’esclat d’esperances sorgides de les utopies del Maig francés.
Carme Riera i Guilera
Palma 1948
Període d'activitat: Des de 1974 fins Encara activa
Classificació geogràfica: Europa > Espanya
Moviments socio-culturals
Edat contemporània > Moviments literaris i culturals des de finals del s. XIX > Literatura des de l'últim terç del s. XX
Edat contemporània > Feminisme
Grups per àmbit de dedicació
Humanístiques > Filòlogues / Lingüistes
Escriptores > Narradores
Escriptores > Assagistes
Escriptores > Periodistes / Cronistes
Artistes plàstiques, visuals i escèniques > Guionistes
Escriptores > en > català
Context de creació femenina
Ressenya
Pel que fa al seu estil literari, podem dir que l’ús de la llengua amb tota la riquesa dels registres cultes i populars és una de les seues característiques més remarcables.
Justificacions
Biografia
Carme Riera Guilera va néixer a Palma (Mallorca), el 1948. [...] Als dotze anys escrivia poemes i algun conte en castellà. Quan estudiava a l'Institut Joan Alcover de Palma, la professora Aina Moll la va animar a escriure en català. L'escriptora reconeix la influència de la seva àvia, Catalina Estada, que li explicava històries des de molt petita. […]
El 1968 es va traslladar a Barcelona, on es va llicenciar en Filologia hispànica. El 1974, amb la narració curta Te deix, amor, la mar com a penyora, va guanyar el premi de narració curta Puig i Llensa, de la revista "Recull" de Blanes, que va donar títol al seu primer aplec (1975). Va seguir un segon volum de narracions, Jo pos per testimoni les gavines (1977).
La seva primera novel·la, Una primavera per a Domenico Guarini, va guanyar el premi Prudenci Bertrana de novel·la, 1980 i va tenir una acollida favorable, tant de públic com de crítica. L'any següent, amb Epitelis tendríssims va fer incursió en el gènere eròtic.
Els premis es van anar succeint. Va obtenir el Ramon Llull per Joc de miralls (1989). Però l'obra més guardonada ha estat la novel·la històrica que narra el procés que van patir els jueus conversos mallorquins, i la posterior cremada a la foguera, titulada Dins el darrer blau (1994), que va guanyar els premis Josep Pla, 1994, Joan Crexells, 1995, Lletra d'Or, 1995 i el Premio Nacional de Narrativa, 1995, que concedeix el Ministeri de Cultura espanyol i va ser el primer cop que l'atorgava a una novel·la en català. A més, en ser traduïda aquesta obra a l'italià per Francesco Ardolino, va obtenir el premi Vittorini.
Amb el guió titulat Es diu Maria Puig la meva mare?, va fer un primer pas en el guionatge, concretament a Catalunya Ràdio (1989); Després, vindrien Quotidiana quotidianitat a TV3 (1994), dins la sèrie 13x13 i Dones d'aigua, telesèrie en coautoria, a TV3 (1997).
Ha escrit Quasi bé un conte, la vida de Ramon Llull (1980) i La molt exemplar història del gos màgic i de la seva cua (1988) adreçat al públic lector infantil.
Com a estudiosa de la literatura castellana contemporània, ha publicat La escuela de Barcelona (1988), premi Anagrama; La obra poética de José Agustín Goytisolo, (1987) o La obra poética de Carlos Barral, (1990). Ha publicat l'antologia Partidaris de la felicitat (2000) amb obra d’autors de l'anomenada Escola poètica de Barcelona. […]
Tota la seva obra ha estat traduïda al castellà, molta de la qual traduïda per la mateixa autora. També té obra traduïda a l'alemany, l'anglès, el grec, l'italià, el neerlandès i el rus […].
L'any 2000 publica la novel·la Cap al cel obert, ambientada a l'Havana del segle XIX, que obté el premi Crítica Serra d'Or. Aquest mateix any, la Generalitat de Catalunya li concedeix la Creu de Sant Jordi per la seva trajectòria literària i, a més, rep el premi Elio Vittorini que concedeix el Departament de Turisme de Siracusa al millor autor estranger traduït a l'italià, per l'adaptació de Dins el darrer blau. El 2016 rep el Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana, per la novel·la Les darreres paraules.
El 2005 és reconeguda amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana […]. El mateix any rep la Medalla d'Or del Consell Insular de Mallorca […]. Des d'abril de 2012 forma part de la Real Academia Española de la Lengua, i n'és Membre electa des de 2013, essent-ne la vuitena dona en la història d'aquesta institució.
Des del juny de 2015 és la presidenta de CEDRO, l'entitat de gestió dels autors, editors i periodistes espanyols.
Carme Riera ha estat reconeguda amb el Premio Nacional de las Letras Españolas 2015, concedit pel Ministeri d'Educació, Cultura i Esport […].
Font: Web Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, (15-10-2022), <https://www.escriptors.cat/autors/rierac/biografia>
Obres
Novel·la
- (1980). Una primavera per a Domenico Guarini. Barcelona: Edicions 62.
- (1994). Dins el darrer blau. Barcelona: Destino.
- (2000). Cap al cel obert. Barcelona: Cercle de Lectors.
- (2004). La meitat de l'ànima. Barcelona: Proa.
- (2006). L'estiu de l'anglés. Barcelona: Proa.
- (2009). Amb ulls americans. Barcelona: Proa.
- (2011). Natura quasi morta. Barcelona: Edicions 62.
- (2013). Temps d'innocència. Barcelona: Edicions 62.
- (2015). La veu de la sirena. Barcelona: Edicions 62.
- (2016). Les darreres paraules. Barcelona: Edicions 62.
Narrativa breu
- (1975). Te deix, amor, la mar com a penyora. Barcelona: Laia.
- (1981). Epitelis tendríssims. Barcelona: Edicions 62.
- (1991). Contra l'amor en companyia i altres relats. Barcelona: Destino.
- (2003). Llengües mortes. Barcelona: Destino.
Prosa
- (1998). Temps d'una espera.[dietari]. Barcelona: Columna.
Bibliografia
- Web Associació d’Escriptors en llengua catalana, (17-03-2022), <https://www.escriptors.cat/autors/rierac>
- Cotoner i Cerdó, Lluïsa (octubre 2009). “Carme Riera”. Visat, núm. 8.
- Julià, Lluïsa (2009). Carme Riera. Barcelona: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
Enfocament Didàctic
Es pot incloure l’autora en les assignatures:
- Valencià: Llengua i Literatura, Llengua Catalana i Literatura i Castellano: Lengua y Literatura.
Es pot treballar en els diferents blocs curriculars de 4t d’ESO i 2n de Batxillerat.