Biografía
Mercè Rodoreda i Gurguí neix a Barcelona, al barri de Sant Gervasi -acomodat i tranquil- el 10 d'octubre de 1908. El seu avi esdevé una figura de referència per a ella que, sense escolarització regular, és una nena de caràcter solitari o poc social. Junt amb ell descobreix la passió per la lectura i per les flors, com reflectirà després en la seva obra literària.
El 1928, als vint anys, es casa per obligació amb Joan Gurguí (34 anys), oncle matern, home de certa fortuna econòmica feta a Amèrica. D’aquest matrimoni naix el seu únic fill, Jordi Gurguí, el 1929. Matrimoni i maternitat foren per l'autora una experiència no desitjada. En els anys trenta Mercè Rodoreda s’hi dedica de ple a la literatura. Inicia una carrera de gran regularitat i perfeccionament progressiu en les col·laboracions als diaris i revistes de més prestigi (Meridià, Mirador, Revista de Catalunya), generalment escriu contes. Publica novel·les que rebutjarà més tard, de fet, no les inclou en les seves Obres completes: Sóc una dona honrada (1932), Del que hom no pot fugir (1934), Un dia en la vida d'un home (1934), Crim (1936). Fa una excepció amb Aloma (1938), premi Crexells.
Són anys de molta activitat, l'escriptora treballa al Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i és membre activa de la Institució de les Lletres Catalanes. Des de la perspectiva personal se la relaciona amb el trotskista Andreu Nin i amb el novel·lista i promotor cultural Francesc Trabal, del Grup de Sabadell fundat amb el poeta Pere Quart. El seu cercle de relacions és alhora personal i intel·lectual.
El 21 de gener de 1939 emprèn l'exili. S'instal·la amb altres escriptors catalans -Pere Calders, Joan Oliver/Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Francesc Trabal, Agustí Bartra, Anna Murià i Cèsar August Jordana- al castell de Roissy-en-Brie, prop de París. En aquell refugi d'exili, l'autora enceta una relació sentimental amb Armand Obiols -pseudònim de Joan Prat i Esteve-. La majoria dels escriptors catalans exiliats s’embarquen cap a Amèrica però Mercè Rodoreda (amb Obiols) opta per quedar-se a França (arribant a viure-hi l’inici de l’ocupació nazi i havent-ne de fugir). Viu a Llemotges i a Bordeus, es torna a instal·lar a París el 1946. És una època de duresa de supervivència durant la qual, segons l’autora, «escriure semblava una ocupació espantosament frívola». La precarietat econòmica li impedeix dedicar-se amb continuïtat a la seva obra literària, arriba a treballar cosint per encàrrec.
Cal situar la creació dramatúrgica de Mercè Rodoreda en aquests primers anys de l'exili (1940-1950), quan a Catalunya encara no s'ha perdut l'esperança de restaurar la legitimitat republicana i quan l'autora té ben present la capacitat de projecció que el teatre català ha tingut en la preguerra. De tota manera, fins a l'any 1979 no es representarà cap de les seves obres a Catalunya, i la seva publicació serà tardana, deu anys després de la seva mort.
Cap al 1946, després d'una etapa de dubtes i conflictes en l'àmbit afectiu, comença a escriure poesia lírica. Compta amb el criteri de Josep Carner, que sembla animar-la per la qualitat poètica que presenta, fet documentat en la correspondència que van mantenir. Fa uns quants sonets que li donaran la idea per a un recull poètic que s'hauria de dir Món d'Ulisses, en el qual treballarà intermitentment fins ben entrats els anys cinquanta. Nou d'aquests sonets es publiquen a la Revista, el 1947; a més, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Londres, el 1947, els de París, el 1948, i els de Montevideo, el 1949, on és proclamada Mestra en Gai Saber.
A principis dels 50 Mercè Rodoreda es troba en un moment de certa estabilitat econòmica i entra en una etapa de reorganització de treball i de productivitat enorme: recull els contes que tenia dispersos en diferents revistes de l'exili, n'hi afegeix d'inèdits i trenca el seu silenci de vint anys amb Vint-i-dos contes (1958), que obtindrà el premi Víctor Català 1957, i que l'esperona a redactar, gairebé alhora, les novel·les Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera.
El 1960 envia La plaça del Diamant (amb el títol Colometa) a la convocatòria del premi Sant Jordi del 1960. L’obra és eliminada pel jurat (entre altres membres, l'escriptor Josep Pla, que la qualifica de "novel·leta cursi"). El 1961, envia La mort i la primavera a la convocatòria del mateix premi i també n'és eliminada.
La publicació de La plaça del Diamant (1962) contribueix a la seva consolidació com a autora i li assegura una relació estable amb el món editorial, que continuarà sempre amb el Club Editor, sota la direcció editorial de Joan Sales.
L'any 1966 li atorguen, finalment, el premi Sant Jordi per El carrer de les Camèlies, sense que l'autora s'hi hagi presentat, ja que aquell any la convocatòria ha decidit distingir una obra ja publicada. Aquesta novel·la rep posteriorment dos premis més, el de la Crítica (1967) i el Ramon Llull (1969). Després vindran La meva Cristina i altres contes (1967), Jardí vora el mar (1967) i la segona versió d'Aloma (1969).
El 1971 mor el seu company Armando Obiols a Ginebra (hi viu en un apartament davant del llac Léman). El 1972, en una estada a Romanyà de la Selva, pren la decisió de retornar a Catalunya. Eren les acaballes del franquisme, fet clau. A Romanyà acabarà la novel·la Mirall trencat (1974), considerada per molts la més sòlida de la seva producció, a la qual seguiran Semblava de seda i altres contes (1978), Tots els contes (1979), Viatges i flors (1980) i Quanta, quanta guerra... (1980).
Amb el retorn a Catalunya esdevé membre i Sòcia d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i li és atorgat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 1980. Afectada d'un càncer declarat sobtadament, mor en Girona (13 d'abril de 1983) i és enterrada a Romanyà de la Selva. Deixa com a hereu del llegat literari l'Institut d'Estudis Catalans, que posteriorment crearà la Fundació Mercè Rodoreda.
El 1985, l'escriptora Anna Murià accedeix a publicar la correspondència (Cartes a l'Anna Murià: 1939-1956) que li havia adreçat Mercè Rodoreda des de la seva discreta existència a Llemotges, París, Bordeus i Ginebra i que desvetlla les dificultats i les angoixes de tota mena a l'exili, i també alguns processos d'escriptura de les seves obres. El 1986 s'edità pòstumament la novel·la inacabada La mort i la primavera.
Des de 1998 es convoca el Premi Mercè Rodoreda de contes i narracions, en homenatge a l'autora. La seva obra es continua reeditant i traduint, és una de les escriptores contemporànies cabdals de la literatura catalana contemporània.
Obras
Narrativa
(1932). Sóc una dona honrada?
(1934). Del que hom no pot fugir
(1934). Un dia de la vida d'un home
(1936). Crim
(1938). Aloma
(1958). Vint-i-dos contes (recull de diferents relats).
(1962). La plaça del Diamant
(1966). El carrer de les Camèlies
(1967). Jardí vora el mar
(1967). La meva Cristina i altres contes (recull de diferents relats).
(1974). Mirall trencat
(1978). Semblava de seda i altres contes (recull de diferents relats).
(1979). Tots els contes (recull de diferents relats).
(1980). Viatges i flors (recull de diferents relats).
(1980). Quanta, quanta guerra...
(1986). La mort i la primavera (novel·la inacabada).
(1991). Isabel i Maria (pòstuma).
Teatre
(1959). Un dia
(1976). El parc de les magnòlies
(1993). El torrent de les flors (recull d'obres de teatre que conté els textos: Un dia, La senyora Florentina i el seu amor Homer, L'hostal de les tres Camèlies i El maniquí.
(1953). La senyora Florentina i el seu amor Homer
(1979). El maniquí
(1973). L'hostal de les tres Camèlies
Narrativa infantil i juvenil (editats pòstumament)
(1994). La brusa vermella i altres contes. Barcelona: Barcanova.
(2008). Contes infantils de Mercè Rodoreda. Barcelona: Baula.
(2012). Les fades. Barcelona: Baula.
Bibliografía
ARNAU, Carme (1979). Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda. El mite de la infantesa. Barcelona: Edicions 62. Llibres a l’abast, 144.
ARNAU, Carme (1990). Miralls màgics. Aproximació a l’última narrativa de Mercè Rodoreda. Barcelona: Edicions 62. Llibres a l’abast, 254.
CASALS I COUTURIER, M. (1991). Mercè Rodoreda. Contra la vida, la literatura. Edicions 62, Barcelona .
MASSIP, Francesc; PALAU, Montserrat (2002). L’obra dramàtica de Mercè Rodoreda. Barcelona: Proa. Biblioteca Literària - Estudis, 6.
MENCOS, Maria Isidra (2002). Mercè Rodoreda: una bibliografia crítica (1963-2001). Barcelona: Fundació Mercè Rodoreda, FP - Institut d’Estudis Catalans. Biblioteca Mercè Rodoreda, 1.«Mercè Rodoreda, escriptora». [Dossier.] L’Avenç, n. 301 (abril 2005), pp. 21-47.
MURIÀ, ANNA (2003). Reflexions de la vellesa. Publicacions de l'Abadia de Montserrat,
PESSARRODONA, Marta (2005). Mercè Rodoreda i el seu temps. Barcelona: Random House Mondadori, S. A. Rosa dels Vents.
REAL MERCADAL, Neus (2005). Mercè Rodoreda: l’obra de preguerra. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Biblioteca Serra d’Or, 344.
Font: Viquipèdia, 17-2-2022, https://ca.wikipedia.org/wiki/Merc%C3%A8_Rodoreda_i_Gurgu%C3%AD
