"A la poesia"
Per què em deixes, amiga, per què em deixes
si lluny de tu m’acora greu dolor?
Com aspriva te mostres, de què et queixes
si jo et doní la vida de l’amor?
Lo dolç escalf de ton abraç sentia,
donava’m joventut lo teu alè,
era la nit alegre com lo dia
i amb tu em trobava nit i dia a ple.
Torna, torna, germana benvolguda,
que de mos ulls la vida s'extingeix,
torna, torna a mon cor, dóna’m ajuda,
que l’esperit de pena defalleix.
Alegres pujarem dalt la muntanya
i l’eixida del sol contemplarem,
fins que el veurem com en la mar se banya
a dintre de la ciutat no tornarem.
Ensems per praderies solitàries
tot removent la terra d’asseguts
petxines trobarem de formes vàries
que no remembraran los temps perduts.
Trescarem per vergers, fent rams flairosos
fins a trobar la flor de l’infinit
qui mostrant sos emblemes misteriosos
encendrà en santa amor lo nostre pit.
Tu em contaràs les gestes amb bell aire,
perquè les puga noblement cantar,
de dames que moriren de desaire,
de nines que vivien per aimar.
Porta’m lo teu cavall. Lo qui recorre
llest com sageta el blau del firmament,
lo qui al Cel puja i dins l’abís s’escorre
porta’m de lo seu vol omnipotent.
Anem d’un cel a l’altre i podrem veure
baix nostres peus aurores boreals,
i sobre daurats núvols podrem seure
essent nostres carrosses ideals.
Porta’m allí on les aigües se congelen
allí on arranca el llamp i romp lo tro,
allí on lluiten los vents que se rebel·len,
allí on nasqué dels ecos lo ressó.
Volem d’un pol a l’altre de la terra,
del mar baixem al fons si així te plau,
sabrem si els reis marins se fan la guerra
i on del faraó l’exèrcit jau.
Anem, anem al temple on Déu habita
bells salms com lo sant Rei per entonar,
que si amb tu lo meu numen ressuscita
con ell davant l’Arca vull ballar.
Porta’m allí on te plàcia, sols que puga
eixir del meu mortal defalliment;
trist és lo món, la vida fort feixuga,
mes, ai! pitjor és morir d’enyorament.
M’acaba el desconhort de ton desaire.
Torna’m, torna’m ta noble inspiració,
deixa’m sentir de ta virtut la flaire
que jo sens ella no puc viure, no.
De tu m’enamorí ja en la infantesa
i sempre més i més t’he anat aimant,
l’essència veig en tu de la bellesa,
filla de Déu, com ell tens lo semblant.
De los béns que em regali la fortuna
lluny de tu, vida mia, què en faré?
Les corones dels Reis una per una
me les mir com les lloses d’un carrer.
La que tu portes sí que m’enamora,
no pesa sobre el cap ni sobre el cor,
bella sens mai marcir-se no es deflora
i brilla més que les de plata i or.
Al seu contacte al punt tot se fondria
lo gel que em paralitza per dissort.
Cenyeix-me-la un instant, aimada mia,
i ressuscitaré d’aquesta mort.