Tipus d'obres

Text

Gèneres

Literatura > Poesia > Lírica

Moviments socio-culturals

Edat contemporània > Romanticisme

Edat contemporània > Renaixements culturals i moviments de final del s. XIX > Renaixença

Edat contemporània > Renaixements culturals i moviments de final del s. XIX > Escola mallorquina

Obra

A la poesia

Data de producció: 1890

Tipus d'obres

Text

Gèneres

Literatura > Poesia > Lírica

Moviments socio-culturals

Edat contemporània > Romanticisme

Edat contemporània > Renaixements culturals i moviments de final del s. XIX > Renaixença

Edat contemporània > Renaixements culturals i moviments de final del s. XIX > Escola mallorquina

Obres

"A la poesia"

 

Per què em deixes, amiga, per què em deixes

si lluny de tu m’acora greu dolor?

Com aspriva te mostres, de què et queixes

si jo et doní la vida de l’amor?

 

Lo dolç escalf de ton abraç sentia,

donava’m joventut lo teu alè,

era la nit alegre com lo dia

i amb tu em trobava nit i dia a ple.

 

Torna, torna, germana benvolguda,

que de mos ulls la vida s'extingeix,

torna, torna a mon cor, dóna’m ajuda,

que l’esperit de pena defalleix.

 

Alegres pujarem dalt la muntanya

i l’eixida del sol contemplarem,

fins que el veurem com en la mar se banya

a dintre de la ciutat no tornarem.

 

Ensems per praderies solitàries

tot removent la terra d’asseguts

petxines trobarem de formes vàries

que no remembraran los temps perduts.

 

Trescarem per vergers, fent rams flairosos

fins a trobar la flor de l’infinit

qui mostrant sos emblemes misteriosos

encendrà en santa amor lo nostre pit.

 

Tu em contaràs les gestes amb bell aire,

perquè les puga noblement cantar,

de dames que moriren de desaire,

de nines que vivien per aimar.

 

Porta’m lo teu cavall. Lo qui recorre

llest com sageta el blau del firmament,

lo qui al Cel puja i dins l’abís s’escorre

porta’m de lo seu vol omnipotent.

 

Anem d’un cel a l’altre i podrem veure

baix nostres peus aurores boreals,

i sobre daurats núvols podrem seure

essent nostres carrosses ideals.

 

Porta’m allí on les aigües se congelen

allí on arranca el llamp i romp lo tro,

allí on lluiten los vents que se rebel·len,

allí on nasqué dels ecos lo ressó.

 

Volem d’un pol a l’altre de la terra,

del mar baixem al fons si així te plau,

sabrem si els reis marins se fan la guerra

i on del faraó l’exèrcit jau.

 

Anem, anem al temple on Déu habita

bells salms com lo sant Rei per entonar,

que si amb tu lo meu numen ressuscita

con ell davant l’Arca vull ballar.

 

Porta’m allí on te plàcia, sols que puga

eixir del meu mortal defalliment;

trist és lo món, la vida fort feixuga,

mes, ai! pitjor és morir d’enyorament.

 

M’acaba el desconhort de ton desaire.

Torna’m, torna’m ta noble inspiració,

deixa’m sentir de ta virtut la flaire

que jo sens ella no puc viure, no.

 

De tu m’enamorí ja en la infantesa

i sempre més i més t’he anat aimant,

l’essència veig en tu de la bellesa,

filla de Déu, com ell tens lo semblant.

 

De los béns que em regali la fortuna

lluny de tu, vida mia, què en faré?

Les corones dels Reis una per una

me les mir com les lloses d’un carrer.

 

La que tu portes sí que m’enamora,

no pesa sobre el cap ni sobre el cor,

bella sens mai marcir-se no es deflora

i brilla més que les de plata i or.

 

Al seu contacte al punt tot se fondria

lo gel que em paralitza per dissort.

Cenyeix-me-la un instant, aimada mia,

i ressuscitaré d’aquesta mort.

Informació de l'obra i context de creació

Aquest poema va aconseguir el primer accèssit a la Flor Natural dels Jocs Florals de Barcelona (1890) i cal situar-lo, doncs, en els inicis de la Renaixença. Victòria Penya és una de les poques dones premiades en aquest certamen i s’inclou en el seguit d’escriptores que van contribuir a l’impuls cultural i literari que va significar aquest moviment arreu del domini lingüístic, com ara Josepa Massanès a Catalunya, Magdalena Garcia Bravo al País Valencià, o Manuela de los Herreros Maria a les Illes; a més,  a més, podem considerar que Victòria Penya és una de les precedents de Maria Antònia Salvà, la gran poeta mallorquina de final del XIX i primera meitat del XX. 

Per a Victòria Penya, escriure va ser una professió i d'aquest poema es desprèn la centralitat que ocupa la poesia per a ella. Com altres poetes de la Renaixença, l’escriptura és una manera de «ser» al món i de definir-se en dos sentits: com a escriptores i com a creadores en llengua catalana. En aquest poema, escrit quan tenia seixanta-tres anys, manifesta que la poesia encara li dona vitalitat i joventut;  després de conrear-la durant molts anys, la coneix bé i s’adreça a ella de manera confiada, directa, tot tractant-la d’amiga i germana benvolguda; li prega que no l'abandone mai, encara menys en aquell moment, quan sent que el temps se li acaba.

Com a bona romàntica, per a Penya la poesia és una forma de connectar amb les arrels, de remoure la terra a mans plenes i li permet de trobar «la flor de l'infinit» misteriosa. La poesia també és vista com un cavall que recorre, com una sageta, el blau del firmament, i gràcies a ella va d'un cel a l'altre amb total llibertat creadora, una llibertat que no troba en altres gèneres literaris.  A més, la poesia és una via de transport cap a altres mons on la lluita contra les forces naturals és extrema, ferotge: on «les aigües se congelen», on «arranca el llamp i  romp el tro»,  on «lluiten els vents que se rebel·len». 

En definitiva, la poesia és el «temple on Déu habita», perquè sense poesia – i sense fe –, l’escriptora no pot viure. Victòria Penya relaciona poesia i bellesa, i aquesta prové de Déu, així com la vida que se li acaba i la resurrecció que espera. Cal destacar el registre lingüístic que hi empra, molt en consonància amb el to poètic; aquest poema evidencia el domini de la llengua que aquesta autora i els recursos literaris que sap emprar.

Font: Peñarrubia, Isabel i Alomar, M. Magdalena (2010). "De mi no en fan cas...". Vindicació de les poetes mallorquines (1865-1936), Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 

Indicacions

4t ESO: literatura contemporània, Renaixença, Escola Mallorquina.

1r ESO: personificació, pregunta retòrica, rima.

2n ESO: reflexió metaliterària.

Documents

Aquesta fitxa no té documents annexos