Work

Dones

Characters:

Date of production: 1997

Types of works

Text

Genres

Literature > Narrative > Short novel

Socio-cultural movements

Late modern period / Contemporary period > Literary and cultural movements since the end of the 19th century > Literature since the last third of the 20th century

Works

A la imatge apareix un cap de dona damunt del qual hi ha una poma.

Imatge de la portada de Dones, d'Isabel-Clara Simó i Monllor, (12-11-2025), <https://inclusion.womenslegacyproject.eu/uploads/resume/attachment/4764/4764.webp> 

 

Fragment de “El bon suís”

–M'agrada estar casada! M'agrada molt! I m'agrada ser mestressa de casa, ho sents? M'és ben igual el que em digueu totes: a mi m'agrada. No em sento ni inferior, ni servil, ni rebaixada, ni trobo que sigui una feina embrutidora! M'agrada veure al dematí la casa amb olor de tancat, el dormitori amb flaire de son, el bany humit de baf i la cuina plena d'esquitxos de greix i que, a mesura que jo hi passo, tot es fa brillant i net i l'aire purificat. I m'agrada fer el sopar del Claudi, i preparar-li cada dia alguna cosa especial. I m'agrada portar-li una beguda quan seu a veure el partit, i fer-li crispetes i posar-me al seu costat a fer ganxet mentre crida «Goooool!» i «No hi ha dret!» i totes les coses que fa dir el futbol. M'agrada. I saber que, mentre jo cuido la cova, el mascle és a fora, de cacera, per proveir el rebost. M'agrada sentir que sóc una bona lleona, que guarda la cova calenta i abrigada per quan arriba el lleó amb una peça de caça a la boca...
 
–Au, va, reina, no t'embalis! És la lleona qui caça, preciosa. Els lleons són massa ganduls i massa presumits per embrutar-se els ullals.
 
–Doncs els llops, tant li fa. O les cabres.
 
–Els cabrons –digué la Neli amb suavitat i somrigué, i això contagià la Sofia, que també somrigué. I de seguida tornà a plorar, però sense somicar, mirant fixament el mocador de paper, com si volgués  veure-hi les penes vessades. A la taula del costat, una noia de cabells llargs i amb un escampall de llibres al davant, la mirà un moment, sorpresa.
 
–No em vull separar, Neli! No vull! No m'agrada viure sola. No m'agrada gens. Ni passar privacions... Si almenys hi hagués criatures, m'hauria de passar una bona pensió, no? Però així...! Diu que em deixa la casa... Ja veus: com la mantindré, jo, la casa? No sé fer res. No sé treballar de res. (Simó, 1997[2002]: 13).

Fragment de “T'estimo, Leonor”

"T'estimo, Leonor! T'estimo, Leonor!" Ja estic més que tipa de la mateixa cançó! I què vol ell que faci jo? Sí, pobret, n’està molt, de mi. Sí , pobret , s'ha escarrassat per mi i tot el que vulguis . Però i jo , eh ? I jo ? És ... aquesta cara... d'humiliat . No ho sé. Com si li fes un favor només per existir. No ho puc comprendre! Coi, és que és massa, tu! Està penjat, penjat. Ja puc fer totes les animalades que vulgui: ell, com un gos, als Hòstia , jo no dic que... Però, què he de fer, eh? No em dóna la gana sentir-me culpable, perquè aquesta situació no l'he provocada jo. “T'estimo, Leonor! T'estimo, Leonor!” Ostres , estic més que farta de... I no és que jo no l'estimi, a ell, no, no, jo també... Bé, l'estimava. De debò. Però no així. Mira, totes les amigues, però totes totes, sempre sospirant per trobar qui t'estimi així, com si fos el súmmum, i t'ho dic jo que no, que no és això. Què sé jo què coi vol dir això d'estimar! Sí que ho sé, però no així. Sempre humiliat, sempre suplicant... Afarta tant, que et tractin així! És... embafós, això és. (Simó, 1997[2002]: 171).

Fragment de “La presidenta”

El consell d'administració de l'empresa té avui reunió. La presideix Magdalena Ortín de Sala, una prestigio- sa i destacada economista. És una dona maca, molt ben vestida. El balanç de l'empresa és preocupant i els consellers desgranen un nombre interminable de dificultats: el mercat, la política, la balança de pagaments, la nova llei de crèdits, la recessió...

La Magdalena, que té les celles aixecades i no ha parat de mirar els papers de sobre la taula sense fitar a la cara cap ni un dels consellers, fa anar un peu, a sota la taula, amb mostres d'impaciència. Higini Lamadrid, que és ara parlant, observa els núvols en el front de Magdalena i vacil·la i s'atropella. Ella el mira, tot de sobte, interrogant. La cara de Magdalena glaça els nervis de Lamadrid, que resta amb la boca oberta sense acabar la paraula que estava a punt de dir.

-O sigui -la Magdalena parla in crescendo; acabarà fent violents cops de puny a la taula- que el paisatge té la culpa d'un desastre incalculable; o sigui que tots hem treballat amb afany, amb intel·ligència i amb prudència, però els fats estaven en contra; o sigui que l’economia financera és un joc d'atzar, sense cap previsió possible; o sigui -aquí la veu de la Magdalena ratlla el Fa agut- que les altres empreses han resat a sant Antoni i per això han pogut esquivar tots els perills; o sigui que l'ensorrada de tres, de t-r-e-s -violent cop de puny sobre la taula- empreses subsidiàries s'ha produït sense causes racionals, sinó com un estúpid terratrèmol sobtat, per la ira de Déu; o sigui -els crits ara travessen com agulles esmolades les parets i arriben a les orelles dels despatxos adjacents, on tot d'empleats se senten arronsar el melic com si estiguessin davallant del Dragon-Kan- que <<petites causes>> imprevisibles no han estat detectades per ningú; o sigui -una forta alenada d'aire de la Magdalena produeix un silenci tan sobtat que els consellers han de dominar urgentment els seus esfínters- que ens cau a sobre un cataclisme perquè SOM IDIOTES TOTALS!!! (Simó, 1997[2002]: 123-124).

Fragment de “Passa-t’ho bé, Reme”

Aquell client no era cap passerell. I tanmateix, va i em solta allò. Tal com està el pati, s'han d'aprofitar, que ara, mecagonlolla, les ties anem de baixada i tot són tios; i si són mixtos, millor: pitrera i pito alhora. Si vas de normal no en rasques una, i ara que havia pescat aquell, ben plantat i tot, i ja el tenia a la cambra, tot a punt, la tarifa convinguda i jo decidida a fer-ho de tal manera que en tornés a tenir ganes... Guauuu! Un tio normal! Dels d'abans. D'aquells casats i cansats de la dona.

Guaita, però. Va i ho diu, allò. Com un passerell. Mira si no deu ser capellà o una cosa d'aquestes. Perquè això sí que no m'ho havia dit mai ningú:

-Amb mi t'ho passaràs bé de debò. I no vull fingiments ni mandangues, Tatiana.

De què creus que visc, jo, cagonlolla? Que no ho sap, aquest i son pare i el pare de tots els pares, que això no va amb nosaltres, les putes? Veges si m'escorreria, jo! Què s'ha pensat? (Simó, 1997[2002]: 53).

Information about the work and context of creation

OBSERVACIONS:

La producció de contes d’autoria femenina ha tingut una importància cabdal tant des del punt de vista literari com en clau de representació social. El conte breu ha estat una eina privilegiada per a moltes escriptores a l’hora d’explorar vivències sovint invisibilitzades: la quotidianitat, les relacions familiars, el desig, la identitat o les tensions de gènere. En el context de la literatura catalana, un dels noms més destacats és el de Víctor Català, pseudònim de Caterina Albert (1869-1966), que amb Drames rurals (1902) va obrir un camí fonamental. El recull retrata amb una força colpidora la vida en entorns rurals i posa en relleu el paper de les dones en situacions límit marcades per les estructures socials patriarcals. En l’àmbit de la literatura anglesa, cal destacar la figura de l’autora canadenca Alice Munro (1931-2024), considerada per la crítica literaria una veritable “mestra del relat curt”, guardonada amb el Premi Nobel de Literatura el 2013. En l’àmbit català més recent, Isabel-Clara Simó ha conreat de manera continuada i prolífica aquest gènere.

Dones és un recull de disset contes publicat per Isabel-Clara Simó l’any 1997 que retrata la multiplicitat de feminitats possibles. El volum s’obre amb una declaració de principis de l’autora: “És tan necessari creure que les dones no estan capacitades per a determinades feines com pensar que totes són tendres, sensibles i intuïtives. Cada dona és un individu, no és l’espècie”. Aquesta premissa introdueix clarament l’objectiu del recull, on hi trobem dones tendres, conservadores i passives, però també personatges segurs, forts i transgressors.

Tot i que Isabel-Clara Simó ha manifestat sovint que no creu en la literatura com a pamflet i que prefereix abordar les seves idees a través de l’assaig i el periodisme, en aquest cas construeix una obra de ficció clarament centrada en les dones (com ja anuncia el títol en plural). L’autora defensa que no hi ha temes prohibits en la literatura, i reivindica el dret d’escriure sobre la realitat femenina sense filtres: “Tot el contrari —afirma—. No n’hi ha, de temes tabú, en literatura, ni per a homes ni per a dones”. Simó era tota una defensora del valor per se de la literatura i reivindicava que no pot estar vinculada a cap convicció política. La seva posició és pròxima a la de Virginia Woolf, en tant que rebutjaven la literatura pamfletària. 

L’escriptora d’Alcoi representa una gran multiplicitat de veus a través de diferents personatges femenins, molts dels quals s’allunyen de la imatge tradicional que la cultura occidental ha difós de les dones. En aquest recull es representen diversos conflictes relacionats amb la maternitat i les diferents formes de viure-la o de rebutjar-la. Totes aquestes experiències són validades per la mirada comprensiva de l’autora. A la narració “T’estimo Leonor”, la protagonista es mostra reticent a tenir fills a causa dels sacrificis que això implica: “És que ha de ser massa, tenir fills, que et gasten la joventut quan més ganes tens de viure, i després et treuen tota la llibertat. I els quartos, eh? Jo, ni borratxa, que això ho tinc claríssim” (Simó, 1997[2002]: 173).

Quan una parella decideix tenir fills, recau habitualment sobre la dona la responsabilitat de la criança i l’afecte. Quan això no es compleix, se l’etiqueta fàcilment com a “mala mare”. Simó retrata una mare que no experimenta instint maternal i que s’allunya completament del model normatiu. A “Amor de mare”, la protagonista afirma: “no m’agraden els meus fills. Sé que sona molt malament, i que això, encara que ho pensis, no pots dir-ho a ningú. Però és la veritat” (Simó, 1997[2002]: 81). La narració suggereix que aquesta manca de vincle pot tenir relació amb la violència de gènere que pateix: el seu marit l’agredeix tant físicament com psicològicament. Ella decideix separar-se, però li imposen la custòdia dels fills en contra de la seva voluntat: “perquè a veure, per què m’havia de quedar jo els fills? Va ser automàtic, no em van deixar triar. Puc semblar una mare desnaturalitzada, tot el que vulguin, però jo aleshores, als meus fills, ja no els estimava” (Simó, 1997[2002]: 92).

Simó dona veu a dones que qüestionen l’arquetip tradicional de “l’àngel de la llar”, algunes de les quals són prou valentes i decidides com per desafiar les estructures de poder masculines. A “La presidenta”, coneixem Magdalena, una alta executiva que encarna una figura de lideratge sòlida. Malgrat les seves pors i inseguretats, projecta una imatge de fortalesa davant l’empresa: “—No afluixis, Magdalena!” (Simó, 1997[2002]: 126). El relat mostra com la protagonista sosté aquesta façana per mantenir la seva autoritat en un entorn dominat pels homes.

Tanmateix, no totes les dones del recull desafien els rols imposats. Algunes s’inscriuen voluntàriament dins del model de feminitat tradicional, com Sofia, la protagonista d’“El bon suís”. Ella defensa obertament el seu estil de vida: “M’agrada estar casada! M’agrada molt! I m’agrada ser mestressa de casa, ho sents? M’és ben igual el que em digueu totes: a mi m’agrada. No em sento ni inferior, ni rebaixada, ni trobo que sigui una feina embrutidora” (Simó, 1997[2002]: 13). Ara bé, la seva aparent felicitat es veu qüestionada pels abusos verbals constants del seu marit. Sofia, que no ha treballat mai fora de casa, depèn econòmicament de Claudi i no es planteja viure sense ell, malgrat els insults humiliants que rep: “[...] estàs grassa, Sofi. Grassa com una vaca. Si tens ganes de cardar, prova amb un altre. A mi em fas venir basques. És horrible veure una vaca calenta i suada. Dutxa’t. O fes-t’ho sola” (Simó, 1999: 14).

Dones no ofereix una única mirada, sinó una pluralitat de veus que s’enfronten, amb més o menys èxit, a les estructures de gènere que les envolten. A banda, en Dones també trobem representats personatges masculins que trenquen els estereotips convencionals de masculinitat, com el protagonista de “T’estimo, Leonor”, un home extremadament sensible que necessita l’aprovació constant de la seva parella. Anne Charlon manifesta que les tres generacions d’escriptores catalanes que analitza a La condició de la dona en la narrativa femenina catalana (1900- 1983) (1990) oferien models negatius d’homes. Per exemple, de Caterina Albert diu que crea “personatges masculins inútils, violents i violadors” i fa “una presentació massa sistemàticament negativa i desvalorada dels homes” (1990: 22). L’obra de Simó és lleugerament posterior i, tot i que també inclou models masculins similars als de les generacions anteriors, l’escriptora d’Alcoi ofereix una representació més complexa del sexe masculí i crea homes ben interessants des del punt de vista psicològic.

CONTEXT DE CREACIÓ FEMENINA:

Isabel-Clara Simó és, juntament amb Carme Riera, Montserrat Roig, Maria Antònia Oliver, Antònia Vicens, M. Àngels Anglada, Àngels Moreno, Maria Barbal o Carme Miquel, una de les veus narratives més potents del darrer terç del s. XX, les quals van contribuir a normalitzar la literatura escrita per dones en català després dels quaranta anys de dictadura franquista. S’inscriu en la tradició narrativa precedent, amb escriptores com Caterina Albert, Dolors Monserdà, Aurora Bertrana, M. Teresa Vernet, Mercè Rodoreda, Maria Aurèlia Capmany, Maria Beneyto o Carmelina Sánchez-Cutillas. 

Júlia, com moltes de les obres de Simó i de les les seues contemporànies, prioritza el protagonisme dels personatges femenins i aprofundeix en la seua psicologia, especialment marcada per l’opressió patriarcal que l’envolta. Les narracions en primera persona, el discurs farcit de símbols, els diàlegs aparentment espontanis però reflexius i un tractament del cos i la sexualitat innovador són algunes característiques de les obres narratives d’aquestes autores, les quals connecten amb les tendències de la literatura occidental actual i serveixen de referència per a l’enorme quantitat de contistes i novel·listes aparegudes al segle XX, com ara Raquel Ricart, Anna Moner, Marta Rojals, Marta Orriols, Eva Baltasar, Llucia Ramis, etc. 

Indications

Dones és un recull de contes d’Isabel-Clara Simó que ofereix una visió polièdrica de la feminitat i aborda qüestions profundes com els estereotips i els rols de gènere. Per la seva complexitat temàtica i riquesa discursiva, es recomana llegir-lo a partir de 4t d’ESO o al Batxillerat. Aquests són alguns dels eixos de treball que es poden abordar a classe:

  • La diversitat de feminitats: el recull retrata disset dones amb vivències, actituds i maneres d’entendre el món molt diferents. Aquesta pluralitat convida a reflexionar sobre el fet que no hi ha una única manera “correcta” de ser dona, sinó múltiples camins possibles.
  • La maternitat com a opció, no com a obligació: un dels temes centrals de l’obra és la reflexió sobre la maternitat. El fet de poder tenir fills no ha de traduir-se en una imposició social. Cada dona ha de poder decidir lliurement si vol o no ser mare, i cap opció no la fa millor ni pitjor. Aquest debat es pot abordar especialment a partir del conte “T’estimo Leonor”.
  • Violències de gènere: l’obra mostra diferents formes de violència masclista, com ara:
    • Violència estètica i cosificació, com la que pateix Sofia a “El bon suís”, menyspreada pel seu marit pel seu aspecte físic.
    • Misogínia, visible en el menyspreu i les actituds discriminatòries d’alguns homes envers les protagonistes només pel fet de ser dones.
    • Violència física i psicològica, com la que apareix a “Amor de mare”, on la protagonista pateix agressions continuades dins l’àmbit domèstic.
  • Treball del diàleg i el registre col·loquial: un dels trets distintius de Dones és la presència de diàlegs vius i propers a l’oralitat. Aquesta característica permet treballar a l’aula formes col·loquials del català, sovint menys presents en altres lectures del currículum. És una oportunitat per reflexionar sobre els registres i enriquir la competència comunicativa de l’alumnat.
  • El lideratge femení i la gestió emocional: a través del personatge de Magdalena a “La presidenta”, es pot reflexionar sobre com les dones assumeixen rols de poder i com sovint han de reprimir emocions per mantenir una imatge d’autoritat. Aquest punt permet parlar del binomi “fragilitat/fortalesa” i desmuntar tòpics associats al lideratge masculí o femení.

Documents