"En elogi dels tres llibrets que Carlos Ros té impresos, li fa una poetissa valenciana, que és son nom en pur anagrama Rosa Trincares, lo següent romanç d’art major".
Ser lloats i aplaudits mereixen, Carlos,
tos desvels, tos treballs i vigilància,
encara que procure dels idiotes
abatre tanta glòria la ignorància.
Qui, sinós tu, a llum traure podria
obra tan treballosa i delicada
com esta, que en ella com a Fènix
ressuscites la llengua valenciana?
Puix com lo món olvida les més coses
i posa cascun jorn sa nova usança,
amagà nostra llengua tan preciosa
sens llegítima causa, soterrant-la.
D’aquest modo esta llengua ja perduda
—mes mal açò pronuncie: ja arrimada!—
ab confusió es trobaven per a escriure
tots los fills xics i grans d’aquesta pàtria.
Parle per mi mateixa, puix apenes
acertava jo a escriure una paraula
sent valenciana i, al veure tos llibrets,
mamprenguí aquesta obra no poc àrdua,
perquè així que vaig veure ta energia
tan compendiosa, breu i, en fi, tan clara,
que, com sol dir un ditxo en cullereta,
jo dic que tu la dones mastegada.
Puix havent tu comprès la nostra llengua,
la dificultat tota on estribava,
lo que a molts pareixia indissoluble
la tua ploma, Carlos, desenllaça,
i per ço deu València venerar-te,
tenint-se per contenta i molt ufana,
puix per cert de sa llengua, és ben patent,
ab tal declaració dones llum tanta.
Esta és justa raó perquè deu ser
admesa aquesta obra, i estimada;
la pràctica ortogràfica que feres
és també d’apreu digna i alabança,
puix en ella ens amostres a bé escriure
les llengües castellana i valenciana;
i no menys aquella altra dels Adages
per donar-nos doctrina neta i clara,
puix en ells trobarà el curiós lector
política essencial, bona criança,
desenganys de les coses d’esta vida,
que aquest és lo camí primer de l’altra;
avisos per a abstindre’s dels mals vicis,
bons consells per a viure sempre en gràcia,
puix més val un consell d’un home vell
que del jove el discurs que més alcança;
i, si açò és verdader, qui posa dubte
que el resumen d’Adages que allí es trata
és dels hòmens més vells, més erudits,
que eterniza els seus noms la immortal Fama?
Puix així deuen tots los bons consells
saber-los pendre i, sempre conservada,
tindre aquella doctrina en la memòria,
i també al qui la ignora l’amostrar-la,
que els refranys que en ton llibre, Carlos, trates,
hui en dia la costum admet i els passa,
puix sent la costum llei de ningun modo
ham de poder nosaltres derogar-la.
I mentres que no impugne o contradiga
a la raó, per força que li faça,
ningú es pot apartar de la costum
puix de la llei també en ella s’aparta.
La costum és un dret constituït
a la costum mateixa, i d’açò passa
a rebre dret també per llei comuna
i també es té per llei quan la llei falta;
tot allò que és costum és delitable
i a ningú lo comú cansa ni enfada,
puix ans bé si la cosa és desabrosa
la fa gustosa la mateixa usança.
M’ha paregut posar estes doctrines
i autoritats selectes perquè sàpia
tothom que ham d’observar aquelles coses
que ton llibre d’Adages bé ens declara,
puis hui en dia és molt cert que la costum
mirem la tenen tots tan alterada
que en lo dret que és degut ninguna cosa,
casi casi, puc dir és conservada.
Que l’enveja o malícia, en tan alt punt,
soperbiosa la vem tan entonada
que en sa facultat ningú, art ni en ofici
vol tratar solament en lo que trata:
perquè en l’hora vorem que un sabater
ja per un gran astròleg se senyala,
lo foguerer vol ser obrer de vila,
intenta el cadirer ser mestre d’aixa;
lo peller vol ficar-se en fer peluques,
així mateix un peixcador de canya,
que enjamés haurà eixit de vora sèquia,
diu que no hi ha com ell altre argonauta;
parla d’agricultura el sombrerer,
també lo llaurador té gran jactància
pretenint la república arreglar
a son modo i manera, com alcança;
lo capser comunment en l’escultura
vol per força ficar sa cullerada,
lo xalmer també diu que tallarà
com lo sastre més destre una casaca;
lo jurista pretén ser piscator
i del número parla de l’epacta,
vol també l’arborari fer pronòstics
i entendre el poticari de la màgia;
lo barber vol ficar-se en ser doctor,
lo doctor, en barber, per esta causa
tiren a molts ans d’hora a l’altra vida
o ens deixen molta gent tollida i manca;
lo filòsof que està en lo requiruntur
a argüir dels meteoros s’adelanta
i açò no és lo més, puix fins a un sastre,
es fica en teologia i d’ella parla.
Miren quant al revés està aquest món
i del gran dany que vanitat és causa
que, a ser possible, diguera que el zenit
en la part inferior del món estava!
I cert estranye que entre tants que volen
tratar lo que no entenen que no haja
alguns que vullen intentar posar-li
en la coa al cavall la cabeçada,
puix no solament en lo que he dit
cascú es posa a parlar sense que ho sàpia,
sinós que tots de tot volen entendre
que eixa és més gran locura e ignorància.
Lo que de tu jamés pot dir algú
perquè nunca te n’ixes de la ratlla,
puix lo tratat que feres ortogràfic
és de ta professió, cosa és molt clara,
i en lo d’adages i este que has imprés
sent d’assumpts de la llengua valenciana
no te n’ixes tampoc de ta perícia
puix eres fill natiu d’aquesta pàtria.
I si acàs me digués algun xerraire
(perquè d’estos lo món jamés té falta)
perquè m’he posat jo, sent com só dona,
a escriure poesies, dic la causa:
«Açò és furor diví!, és sagrat numen
que Déu a la creatura li senyala
com a dot natural, en què demostra
aquell seu numen la Majestat sacra,
i puix Déu m’influí a mi d’aquest do,
encara que enjamés jo estudiat haja,
puc molt bé fer més obres de poesia
per ser divinament nativa gràcia».
I tu, Carlos, bé pots vanagloriar-te
que has escrit tres llibrets plens d’elegància
i mereixien fossen estampats
en marbres, que més dura l’alabança.
Mes ja de hui en avant, sols per tes obres,
València tota per antonomàsia
t’ha de dir, a pesar de la malícia,
lo Fènix de la llengua valenciana.
Font: Miralles, Eulàlia & Zaragoza, Verònica (2019). «Les poetes de Carles Ros. (Amb unes notes sobre l’ús del sonet a la València del primer Set Cents)», In V. Escartí (ed.), Nunc dimittis. Estudis dedicats al professor Antoni Ferrando, València: Universitat de València, pp. 333-364.